Els interessos moratoris i processals en les condemnes judicials

D’acord amb l’article 1.101 del Codi Civil (CC), queden subjectes a la indemnització per danys i perjudicis causats els que en el incompliment de les seves obligacions incorrin en morositat. L’esmentada indemnització al tractar-se del pagament d’una quantitat de diner, es tradueix, de conformitat amb el disposat a l’article 1.108 CC, en el pagament del interès pactat i a falta d’aquest en el legal, que segons l’article 1.109 CC es merita des de que són reclamats judicialment encara que l’obligació hagi guardat silenci sobre aquest punt.

Igualment, en seu judicial, la part demandada esta obligada al pagament del interès legal del diner incrementat en dos punts sobre la quantitat reclamada, des de la data de la resolució fins a la seva completa execució segons preceptua l’article 576 de la Llei d’Enjudiciament Civil (LEC).

Per tant, hem de tenir en compte que l’article 1.108 i 1.109 CC, parlen sobre els interessos moratoris, mentre que l’article 576 LEC parla dels interessos processals.

L’article 576 LEC és d’aplicació ope legis, és a dir, que encara que inclús no aparegui un pronunciament exprés en el fallo de la sentencia, es merita automàticament des de la data de la sentencia de instancia, que constitueix el seu específic dies a quo.

Per contra, l’article 1.108 CC és convencional, hem d’estar al pactat entre les parts. En aquest sentit en el cas que les parts no hagin pactat un interès moratori en el contracte objecte de litigi serà d’aplicació subsidiària l’article 1.108 CC, però per tal que sigui aplicable en una condemna judicial, han de ser al·legats en els fonaments jurídics i sol·licitats en el suplico de la demanda a instancia de part, així com la sentència ha de condemnar al seu pagament.

Una qüestió diferent a debatre, seria la aplicació integradora que alguns jutjats han fet de l’article 1.108 CC quan una sentència falla la nul·litat de la clàusula que conté els interessos pactats entre les parts per abusius. En aquest supòsit, part de la jurisprudència opta per substituir o reduir l’ interès moratori declarat nul pel de l’article 1.108 CC.

Tanmateix, cada cop més, trobem sentències en les que es reflexiona sobre la idoneïtat d’aquesta tesis, i especialment en tractar-se de la nul·litat dels interessos moratoris en seu de procediments d’execució hipotecaria, ja que es considera que la substitució no és compatible amb l’efecte dissuasori de les recents sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (Sentència de data 14/06/12 – cas Banesto-, y sentència de data 30/05/13).

Aquestes sentències entenen que la nul·litat té un component sancionador no sent just que el professional infractor que predisposa un pacte abusiu pugui acabar obtenint un interès legal per l’aplicació subsidiària de l’article 1.108 CC, la qual cosa suposaria equiparar al infractor com qui no ha pactat cap interès moratori. Concretament, la sentència del TJUE de 14 de juny de 2012 estableix que l’ interès declarat nul no es pot reduir a un tipus d’interès de mora que no sigui abusiu perquè llavors al professional financer “li interessaria sempre un interès moratori abusiu en el contracte”. Per aquest motiu, la única manera de desincentivar l’abús és que la sanció passi per l’exclusió de qualsevol interès moratori, ja que el risc de tal sanció portarà al professional a preferir la inclusió d’un interès més moderat i que no pugui ser qualificat d’abusiu, és a dir, que compleixi els requisits de l’article 114 de la Llei hipotecaria relatius a que els interessos de mora de préstecs per a l’adquisició de l’habitatge habitual, garantits amb hipoteques constituïdes sobre el mateix habitatge, no siguin superiors a tres vegades l’ interès legal del diner i només es meritin sobre el principal pendent de pagament.

Anna Rodés

arodes@roqueta-torras.com