L’emissió i comunicació de factures rectificatives de IVA permet al creditor recuperar l’import de l’IVA de crèdits impagats d’empreses deutores que han estat declarades en concurs de creditors, si bé, precisen el compliment d’uns requisits establerts per l’Agencia estatal de l’Administració Tributaria. (vegeu ink:
L’article 80.tres de la llei 37/1992 de l’IVA estableix que “La base imponible podrá reducirse cuando el destinatario de las operaciones sujetas al Impuesto no haya hecho efectivo el pago de las cuotas repercutidas y siempre que, con posterioridad al devengo de la operación, se dicte auto de declaración de concurso. La modificación, en su caso, no podrá efectuarse después de transcurrido el plazo de dos meses contados a partir del fin del plazo máximo fijado en el número 5.º del apartado 1 del artículo 21 de la Ley 22/2003, de 9 de julio, Concursal.”
Això, vol dir que el termini que tenen els creditors per emetre la factura en la que rectifiquin l’IVA dels crèdits impagats és de 3 mesos des de la publicació de la declaració de concurs en el BOE, ja que el termini fixat en l’article 21.1.5 de la Llei Concursal per comunicar els crèdits a l’administració concursal és d’un mes a comptar des del dia següent a l’esmentada publicació.
Tanmateix, un cop duta a terme l’emissió de les factures rectificatives, a més de comunicar-la a la deutora concursada, l’article 24.2.2 del Reglament de l’IVA, estableix que en el termini d’un mes des de la seva expedició s’haurà de comunicar l’esmentada modificació a l’AEAT, per via electrònica, a través del formulari disponible a tal efecte en la seva seu electrònica.
Fins fa poc, aquests terminis s’entenien improrrogables, fins a tal punt, que el fet de no procedir a l’emissió de les corresponents factures rectificatives en el termini de 3 mesos des de la publicació de l’auto de concurs en el BOE comportava la pèrdua del dret a la deducció en l’IVA.
Recentment, el Tribunal Suprem ha dictaminat que la inobservança d’aquest termini inicial de 3 mesos (no el posterior per comunicar l’esmentada rectificació a l’AEAT d’un mes), es considera l’incompliment d’un extrem formalisme que impedeix l’exercici real d’un dret material, i per tant, contradiu el principi de neutralitat de l’IVA reconegut en la sisena Directiva, així com la jurisprudència reiterada del TJUE i del propi Tribunal Suprem.
El dret a la deducció és un dret de caràcter substancial, i de innegable importància en el sistema aplicatiu de l’IVA, pel que, una simple obligació formal, per molt justificada que la mateixa pugui ser per facilitar la correcta aplicació del corresponent procediment administratiu, no pot comportar la pèrdua del mencionat dret a deduir.
De la doctrina jurisprudencial es desprèn que ha d’analitzar-se en cada cas la naturalesa del requisit incomplert per determinar l’abast que, respecte dels aspectes substancials de l’impost, com és, el dret a la deducció com a garantia del principi de neutralitat, ha d’atribuir-se a aquest incompliment. La qual cosa porta a determinar que l’incompliment d’una obligació formal, la rellevància de la qual, incideix sobre tot en l’àmbit concursal, no pot tenir un efecte tal que privi al subjecte passiu de l’IVA del dret a la deducció quan sí s’ha complert amb l’obligació bàsica, veritable requisit material en l’àmbit fiscal, com és la comunicació de la modificació de la base imposable a l’AEAT, moment en el que la mateixa pren coneixement de la rectificació i pot, des d’aquell moment, portar a terme les actuacions que pretén garantir la norma, és a dir, les tendents a evitar que el concursat pugui deduir-se quantitats indegudes de l’IVA.
Per tot, i de conformitat amb la normativa i jurisprudència europea, una aplicació desproporcionada de les exigències adjectives podria fer quebrantar l’objectiu bàsic al que serveix el reconeixement del dret a la deducció en l’IVA, que no és un altre que el de garantir la plena neutralitat de l’impost, per tant, la vulneració o inobservança de determinades formalitats per part del subjecte passiu no pot privar-lo del seu dret a deduir, ja que el principi de neutralitat fiscal exigeix que es concedeixi la deducció de la quota suportada si es compleixen els requisits materials.
