El Tribunal Suprem corregeix la seva pròpia doctrina i estableix que és el banc qui ha d’abonar l’impost d’AJD i no el client. Per entendre el raonament i l’efecte de la important Sentencia del Tribunal Suprem de 16 d’octubre de 2018 cal començar per un punt certament enrevessat.
Dita premissa consisteix en que la legislació tributaria entén que el préstec amb garantia hipotecaria que es documentat en l’escriptura notarial, es una unitat a efectes tributaris (art. 31 Llei de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats). No obstant lo anterior, el Tribunal Suprem interpreta que l’acte jurídic del préstec amb garantia hipotecaria es un acte complex i que s’ha d’entendre la unitat tributaria de la següent manera:
- Per un costat hi ha un contracte translatiu del domini (el préstec mutu, en que el prestatari adquireix la propietat de la cosa prestada –diners- i ha de retornar una altre cosa de la mateixa especia i qualitat –diners) i,
- D’altra banda, hi ha un negoci jurídic accessori, de garantia i de constitució registral (la hipoteca).
La lògica de la separació d’aquesta unitat tributaria, diferenciació que fins ara no s’havia fet respecte el contingut de la Llei d’Impost d’Actes Jurídics Documentats, permet al Tribunal Superior identificar dos adquirents en la mateixa operació. Així doncs, s’entén que es adquirent el consumidor respecte la suma dinerària que li ha estat prestada i, es també adquirent l’entitat bancaria respecte de la hipoteca, donat que la hipoteca suposa drets exercitables davant del deutor en cas d’impagament.
La importància d’aquesta nova interpretació dels “adquirents” té origen en el contingut de la Llei reguladora de l’Impost. A mode d’exemple l’art. 29 de la Llei estableix que “será sujeto pasivo el adquirente del bien o derecho y, en su defecto, las persones que insten o soliciten los documentos notariales, o aquellos en cuyo interés se expidan”. Així mateix, l’art. 68 del Reglament del mateix Impost estableix el mateix que l’art. 29 però afegint que “cuando se trate de escrituras de constitución de préstamo con garantía se considerara adquirente al prestatario“, sent el prestatari el consumidor.
La sentencia exposa i explica en detall que son tres els motius pels quals es considera que la interpretació fins ara aplicada ha de ser corregida: a) pel requisit de la inscribilitat de la hipoteca als corresponents Registres, b) per la configuració legal de la base imposable i, c) per la literalitat de l’art. 29 de la Llei de l’Impost.
El Tribunal Suprem acaba exposant en el Fonament de Dret Sisè la següent afirmació, la qual no deixa cap mena de dubte de l’efecte buscat; “el sujeto pasivo en el Impuesto de Actos Jurídicos Documentados cuando el documento sujeto es una escritura pública de préstamo con garantía hipotecaria es el acreedor hipotecario, no el prestatario”.
Afirmació que va acompanyada de l’anul·lació de l’art. 68.2 del Reglament de l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, aprovat pel Real Decret 828/1995, de 25 de maig, per quan l’expressió que utilitza –se considerará adquirente al prestatario– es contraria a la llei.
El cas resolt per la sentencia del Tribunal Suprem, no consisteix en una reclamació d’un consumidor a l’entitat bancària, sinó que es tracta d’una impugnació de la liquidació girada per la Oficina Tècnica de la Inspecció de Tributs de la Comunitat de Madrid respecte una societat per aquest concepte per considerar que es tractava d’una liquidació tributaria nul·la.
Un cop exposada la nova interpretació i decisió que us hem explicat, el Tribunal Suprem anul·la la liquidació tributaria, sense entrar a discutir si ens trobem davant clàusula contractual abusiva.
Per tot, podem afirmar que l’import de l’Impost d’Actes Jurídics Documentats ha de ser retornat als consumidors, si bé encara no és una obvietat a qui s’ha de reclamar, si al Banc o a Hisenda. En tot cas, aquesta qüestió haurà de ser determinada en funció de les característiques de cada cas i per tal motiu us informem que l’equip jurídic de Roqueta-Torras ja esta immers en l’estudi de les vies més adequades per dur a terme aquesta reclamació.
Per últim, cal tenir en compte que avui mateix la CECA –Associació Bancària que rep el nom de Confederación Española de Cajas de Ahorros- ha emes un Comunicat en el qual indica que els Banc no son els responsables de retornar les quantitats dineràries corresponents a l’Impost donat que fins ara s’havia complert amb la normativa vigent. Així mateix el president de GESTHA, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, ja ha manifestat que tot apunta a quela via de reclamació serà l’adminsitrativa.
